Ad modum maioricensem. Blog d'Antoni Mas i Forners

Fa un grapat d’anys, aqueixa pregunta era un recurs habitual entre aquells que pretenien negar o qüestionar la unitat lingüística i l’afinitat –o comunitat, com volgueu— cultural entre Catalunya i Mallorca. Però la qüestió, per molt que no passi d’anècdota, és interessant, només pels termes i la intenció amb què estava plantejada.

La resposta, naturalment, és que el ball de bot i la sardana no tenen res a veure, tret d'haver estat convertits en els balls folklòrics "oficials" de les respectives comunitats autònomes, països o nacions (això darrer, ho deix a gust de cadascú). Com és sabut, el terme  “ball de bot” sol ésser emprat per designar un conjunt de balls que, en gran mesura, són el resultat d'una importació relativament recent -del segle XVIII o XIX, segons sembla-, i que, com veurem, en varen substituir o en desplaçaren altres de preexistents. D'altra banda, i fins ben entrat el segle XIX, la sardana fou només un -n'hi havia d'altres- dels balls de Catalunya, que tengué la sort, almanco pel que fa a la seva supervivència, que els renaixentistes el reinventassen i el convertissen en símbol i mitjà d'exaltació de la personalitat del Principat. En una paraula: en el ball de Catalunya. Tant és així que no va ser  fins el 1850 que es fixà la coreografia definitiva d'aqueix conjunt de balls actualment anomenats sardana i que a l'edat mitjana eren coneguts com a ball rodó. Un ball que, de més a més, no fou tampoc exclusiu del Principat, sinó que s'espandí, juntament amb la repoblació catalana, més enllà de les seves fronteres. Això és el que es desprèn, almanco, de testimonis com els d'en Mateu Rotger i Capllonch a la sevaHistoria de Pollensa (1898): El baile que se usaba en Pollensa en el siglo XIV y XV parece que había de ser la sardana catalana o cosa muy parecida. Vémosle denominado con el nombre de ball radó. [Exactament el mateix nom amb què era conegut a Catalunya en la mateixa època].Teníanse de la mano los danzantes, que unas veces eran hombres solos y otras hombres y mujeres, alternando en este caso los unos con las otras. 

No és per res, però sospit i em fa l’efecte que si el ball rodó de Mallorca haguera arribat al segle XIX amb prou vitalitat com per esdevenir  un símbol de mallorquinitat, el ball de Catalunya ara seria un altre: pentura el ball dels bastoners, potser qualque dansa d’inspiració provençal –per tot allò del llemosinisme- o, fins i tot, les jotes, boleros i parados que ara ens resulten tan familiars i mallorquins.

Resumint, tot plegat, a Mallorca, al Principat i a Espanya, és poca cosa més que un procés d'invenció de la tradició. O millor, diferents processos d'invenció de la tradició, amb intencions i orígens ben diversos, però que han acabat tots dins el mateix sac, el dels símbols i les tradicions autonòmiques o nacionals (de la nació que siga). Això, evidentment, després de rebre el pertinent vist-i-plau i la necessària promoció per part dels governs autonòmics, que per qualque cosa en són els màxims interessats -tot seguint, és clar, l'exemple del govern espanyol, que ja fa estona ferm que s'hi dedica, i amb prou èxit-. La cosa encara resulta més clara i llampant si param esment que el mètode emprat pel Govern espanyol per a la creació i la legitimació de les tradicions-símbols ha consistit fins ara en la seva jerarquització a partir del grau de representativitat nacional  que li era atorgat en funció dels interessos del moment Un singular rànquing que, en el solemne batibull de danzas y cantos regionales, encapçalaven i encapçalen encara, ben significativament, el flamenc, el pasdoble, les sevillanas i la copla (española, és clar).

En conseqüència, cada comunitat autòmoma que se precie –amb voluntat o no de ser un país, això és indiferent— ha de menester els símbols adients per a justificar-la i singularitzar-la, per a conferir-li o reforçar-li aqueixa identitat diferenciada que, de vegades, no ha existit mai o, dit d’una altra manera, gairebé no es diferència de la d’altres. Tant si la voluntat és de bastir símbols de caire nacional, com si és d'engirgolar un sano regionalismo -de marca-no-t'hi fixis, però molt nostro— la creació de símbols respon a les mateixes necessitats i empra les mateixes eines; tot va bé i tot és susceptible d'ésser elevat a la categoria de tradició-símbol, indistintament: la bandera o l'escut, la història o l'himne, la gastronomia o l'arquitectura...

Però, perquè acabi d'anar bé i que tothom faça la vega sencera, també és convenient que aquests símbols no siguen compartits amb ningú, i, si pot ser, que siguen anomenats només amb el nom de la Comunitat. Si no és així, n'hi ha que poden sentir que  mancaba la seva personalitat, i enjoncar-nos endemeses que són freg-no-freg l'esperpent. I això val per a tot: per a la bandera -qui no recorda les disputes per la "propietat" de la quatribarrada, el blau de la senyera valenciana, o la polèmica del castellet?-, l'escut -ídem d'ídem-, la llengua -mirau que passa a València, i que n'hi ha que volen que passi ací: una lengua propia  per a cada Comunidad Autónoma-, l'himne -pobra Balanguera-, la diada –què hem de rememorar, les Franqueses o la Conquesta ?-;  el ball, -què té a veure el ball de bot amb la sardana?- o, que encara és més psicodèlic, la fauna: n'hi ha hagut, i molt doctes ferm, que han reivindicat la balearidad del Myotragus. Qui l'hi havia de dir,  a aqueixa pobra cabreta, que ella i les seves banyes havien d’acabar convertides en veritables símbols de la personalitat baleá!

Es tracta, en definitiva, d'una qüestió fascinant, present a totes les societats –absolutament totes creen les seves tradicions, els seus símbols i els seus mites— i que ací podria resultar molt útil que qualcú n'estudiàs, tot seguint les petjades d’en Hobsbawm, els episodis més recents i quotidians, aquells que, com a molt, no passen d’anècdota periodística.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

• Què té a veure el ball de bot amb la Sardana?
• I llavó venguérem es mallorquins...
• Un document sobre la imposició del castellà a Mallorca en el segle XVIII
• Treballs que falten
• Més sobre la República i la Guerra Civil: les gloses
• Tothom se'n va a la poblatió de Valèntia. L'emigració mallorquina al regne de València en els segle XVII
• Recordant la República
• Ubicació dels treballs i de les fotografies
• Benvingut al teu blocad modum maioricensem

• General [9]

• jordi vidal: Hola, un company meu me demana informació més precissa sobre Tià...
• Joan Garau: Hola Toni. No puc recordar com vaig arribar fins a...
• Toni: He arribat a aquest blog per pura casualitat: m'agrada. Te'n...
• Soliveres: Buenos días! mi nombre es SOLIVERES, soy francés, busco...
• Antoni Cantarellas: P.D.: Ja se que me consideres un gonella (i ho som!). Esper que...
• Antoni Cantarellas: Hola Toni, som en Cantarellas. Voldria sebre si tens qualque...
• Miquelet de l'Onso: De totes maneres, aquestes similituts es donen en tot el...
• Joëlle VENGUD: Hola He descubierto su librito que me trajo un amigo...
• Elena: Això és una prova en relació al tema...
• Toni: Moltes de gràcies!!

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom
• Comentaris recents